Renée Magritte ens inspira !!!

Pau i amor i el plus pel saló
Inspirat en "La corda sensible" (Magritte, 1960)

Hi havia una vegada, un noi anomenat Pau , al que li encantaven els niguls. Tenia un caramull de coses de niguls : llibres de niguls amb formes , camisetes amb dibuixos de niguls…

Un dia va desitjar amb totes les seves forces que volia viure en un nigul, i al dematí següent … Se li va complir!!!

Es va despertar damunt d’un nigul ben blanc, va mirar cap a baix i no va poder distingir res, perquè l’únic que veia era desert.

-On he anat a parar?- Va demanar-se, desconcertat.

No li va importar gaire, ja que es va passar hores i hores mirant el cel sense pensar en res. Però quan es va fer fosc, li va entrar la por i va voler tornar a casa, però llavors no sabia com baixar del nigul, i es va posar a plorar.

-Ara em quedaré aquí atrapat per sempre més i em moriré de gana- Es va queixar.

I en aquell just moment, va relliscar i va caure cap a baix, deixant el seu nigul a sobre del seu cap. Quan va pensar que ja s’havia acabat tot, en Pau es va xocar de cap amb alguna cosa dura, es va tocar el cap i s’aixecà.

-Estic volant!- Va cridar, entusiasmat.

Però després se donà compte de que no volava pas, va palpar tot el que hi havia al seu voltant i hi va notar com una capa de vidre molt freda.

-És com… com una copa gegant- Va murmurar, després de pensar-s’ho durant una bona estona.

Llavors li va entrar el pànic i va tornar a posar-se a plorar un altre pic. Es va passar tota la nit plorant. Va plorar tant i tant i tant, que la copa es va omplir fins a dalt del tot , i quan ja no va poder suportar més aigua, la copa es va rompre i l’aigua amb en Pau a dins va caure al desert formant un riu, passant per tots els costats i aportant aigua als més necessitats.

-Això és el desert del Sàhara!! Que hi faig jo aquí?- Es va demanar, més desconcertat que mai.

Es va veure arrastrat pel corrent d’aigua sense opció, així que es va deixar dur fins que va arribar al mar. Tenia tota la roba mullada, estava perdut molt enfora de ca seva i trobava a faltar la seva família. Va pensar en lo preocupats que devien d’estar els seus pares i va tornar a plorar sense remei.

Un pescador africà que va sentir-lo plorar, es va apropar amb la seva barca per a veure que passava, i gràcies a aquell bon home, en Pau va tornar a ca seva sà i estalvi amb un helicòpter de policia.

Allà l’esperava tota la seva família, plorant d’alegria, que el va rebre amb els braços oberts.

Quan al dematí següent en Pau es va llevar, va sentir per les notícies alguna cosa de no sé quin miracle en el desert del Sàhara, un d’un nou riu que es deia: PAU

Karen Morales, Nura Miralles, Alba Martínez, Marc Coll i Pedro Crespí